Què diré jo de Raimon que no m’haja dit Raimon?
(Xarrada llegida a l’Eliana el 10 de gener de 2011)
Amigues i amics,
A l’any 58, quan jo vaig nàixer, Domenico Modugno guanyava el festival de San Remo amb una cançó que es titulava Nel blu dipinto di blu (volare per als amics), Chuck Berry estrenava Johnny B. Goode (Juanito sigues bo), València mirava de refer-se de la riauda, l’Eliana recuperava la seua independència (que, per cert, mai devia haver perdut) i Ramon Pelegero Sanchis es matriculava en la Facultat de Lletres de la Universitat de València. Aquests fet, per eixe ordre d’importància, han canvia la nostra vida. Tots ells i per eixe ordre d’importància.
La història de com aquell xicot de Xàtiva es va convertir en Raimon ha estat explicada força vegades, per ell mateix i per altres; ja el 1964, quan tenia 23 anys! i en feia dos o tres que cantava professionalment, Joan Fuster va publicar una biografia de Raimon on ens la va contar, aquesta història. I fa tot just un any, quan la Universitat de València li va lliurar la seua medalla, la recordà el mateix Raimon.
Al Pele li feia gràcia fer teatre, li interessava la poesia i hauria estudiat Literatura, però com que això no era possible, en aquell moment, a la Universitat de València, quan a partir del tercer curs calia seguir una especialitat, va haver de triar entre la Filosofia (pura, que es deia llavors) i la Història. Bé. Com que els professors bons estaven en històries, es va llicenciar en Història i avui seria probablement un iŀlustre catedràtic emèrit, conegut com a deixeble de Reglà, si Fuster i Ventura no l’haguessen fet cantar al seu contubernio literari de la taverna «Casa Pedro».
Hi van confluir tres o quatre circumstàncies, en allò que va fer, de Pelegero, en Raimon. Tres o quatre circumstàncies que van resultar determinants. En aquella trista universitat del franquisme hi havia alguns professors d’un nivell inteŀlectual excepcional: Tarradell, Reglà, Ubieto, San Valero… entre els companys de Ramon (o coetanis de Raimon) hi eren Vicent Álvarez, Garcia Bonafé, Isabel Clara Simó, Cèlia Amorós, Eliseu Climent, Quico Mira, Josep Vicent Marqués, Alfons Cucó… i hi havia Joan Fuster, gran manifasser del projecte de convertir aquests joves en el motor del País Valencià modern. Com hi havia també l’extracció nacional i de classe de Ramon Pelegero: un jove valencià, de poble, de classe popular, de família llibertària per part de pare, socialista per part de mare.
En algun lloc s’ha escrit que el fet que Raimon componguera Al vent, i que ho fera en valencià, va ser una xamba, una xamba fantàstica, que a la nostra cultura li havia tocat la sort grossa, amb aquesta xamba. Jo no hi estic d’acord, perquè estic convençut que en Raimon res no hi ha res que siga casual. Que se li acudira aquesta cançó pot ser casualitat; que la fera en català, no ho és gens ni mica: el Ramon que entrà a la Universitat el 1958, segurament, troba tan natural parlar en valencià, perquè això era el que feia tothom al seu entorn, com llegir, escriure i fer les classes en castellà, perquè el castellà és la llengua oficial, la llengua de cultura, la llengua seriosa. A la Universitat, a València, es troba amb uns companys, que en molts casos no hi comparteixen ni la llengua materna ni l’origen de classe, però que han optat per aquesta llengua i per les posicions d’esquerra; coneix el Fuster i, ell que ja era lector de poesia, descobreix la literatura en la llengua pròpia. Participa, llegint un poema, en un homenatge a Ausiàs Marc. En fi: havia entrat a la Universitat la tardor del 58 i al 59 ja havia descobert la seua condició nacional. El Pele de 1959 ja només podia cantar en català.
Paraŀlelament, a Barcelona, Lluís Serrahima havia escrit l’article que ha passat a la història com a «Manifest fundacional de la nova cançó» (a una revista que es deia Germinabit, al número de gener de 1958). Escriu açò:
Ens calen cançons d’ara
Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres.Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els “chansonniers”, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, però, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?
Per fer realitat a la pràctica aquest projecte que, per cert, no tenia res d’innocent, encara que l’article sí que ho semblava, naix el moviment dels setze jutges. Raimon, tot i no haver llegit aquest article, serà des de ben aviat el representant més destacat de la nova cançó. El Serrahima confessa que no és optimista, que es tracta d’un projecte a llarg termini, que es tracta d’anar a poc a poc introduint en l’inconscient popular la lògica de cantar en la llengua pròpia. Però Al vent té un èxit fulgurant (no només a València i Barcelona, sinó a tot Espanya), pel seu aire vitalista, obert, directe; Al vent, i Som, i La pedra, i A colps, cançons que deixen un cert regust existencialista, el converteixen en un cantant de moda, potser fins i tot en cercles no massa marcats ideològicament.
Perquè ens fem una idea d’aquest èxit en sectors amplis de la societat valenciana, em permetre explicar-vos una petita anècdota personal: en certa ocasió, jo devia tindre uns cinc o sis anys, a l’escola per a xiquetes on estudiaven les meues germanes em vaig dirigir a elles i, com és lògic, ho vaig fer en valencià; la mestra, directora del coŀlegi, em va indicar amablement però amb fermesa que en el colegio hablamos en castellano. Alguns anys després les meues germanes em van explicar que aquella mestra, aquella mestra que m’havia dit en la escuela hablamos en castellano, els havia fet sentir més d’una vegada, en classe, Al vent (segurament amb llàgrimes als ulls).
De seguida, però, amb Diguem no esborra qualsevol mena de dubte. A partir d’ací, vindran les prohibicions, els vetos i els concerts mítics. A partir d’ací, també, allò de la nova cançó adquireix una volada impensable per als pares del projecte.
Els primer bloc de l’exposició que avui us presentem mira d’evocar aquesta història.
Què diré jo de Raimon que no m’haja dit Raimon? Diversos amics, i algunes amigues, m’han lloat el títol que he posat a aquesta xarrada. Segurament no hi cal cap explicació, però, tot i això, m’abelleix donar-la. D’una banda, la frase és un homenatge a (o un plagi de) una cançó de Raimon:
Entre la nota i el so,
amb la paraula cantada,
el gruix de tot el meu viure
vos intente donar cada vegada.Què diré jo de l’aigua
que no m’haja dit l’aigua?Què diré jo de l’aire
que no m’haja dit l’aire?
Etcètera. Per una altra banda, tot el que podem dir de Raimon ja ens ho ha dit, en Raimon:
Entre la nota i el so,
amb la paraula cantada,
el gruix de tot el meu viure
vos intente donar cada vegada.
Raimon posa cada vegada, en cada cançó, el gruix de tot el seu viure. I moltes més coses, muntanyes de coses, que diria l’Ovidi. Raimon canta
El desig i l’esperança,
la derrota no acceptada,
el dubte de tot saber,
l’alegria ben guanyada,
la tristesa d’un temps malalt
d’hipocresia forçada
que volem ben diferent,Un crit cert i uns quants matisos,
poemes de vells poetes,
un amor encara viu,
molta ràbia acumulada
en la lluita necessària
contra el matalàs immens
que ens volen posar damunt.
Perdoneu-me que, ara, en comptes de fer un discurs ordenat i coherent, us oferisca quatre (o cinc) comentaris, desordenats i probablement incoherents:
Raimon és un poeta. Totes les cançons de Raimon, sense cap excepció, són poesia.
Si vols present, t’ompliré de carícies.
Si vols records, t’oferiré els més bells.
Si vols futur, t’ompliré d’esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
Octubre dolç encenia colors
que lentament escampava a l’atzar.
Bedolls, llorers, oms i faigs, castanyers
rebien lleus grocs, verds, ocres, vermells.
Raimon és un comediant. Si el jove Pelegero volia ser actor, a gosades que en Raimon ho ha aconseguit; perquè Raimon és un poeta, un músic, un cantant, un intèrpret… un comediant. Un comediant que, en cada cançó interpreta el paper d’ell mateix: en Raimon és simultàniament l’actor i el personatge. Això no ho dic jo. Això ho han deixat escrit Fuster i Espriu. Probablement tots anem pel món representant el paper de nosaltres mateixos, però dubte que ningú ho faça amb tanta sinceritat i tanta eficàcia com ho fa en Raimon. Raimon és un comunicador genial que, en cada cançó, fa servir tots els recursos, musicals i vocals, és clar, però també gestuals per a transmetre el seu missatge (fixeu-vos-hi bé, el dissabte, com fa servir els recursos gestuals).
Raimon ens parla de tot, i del bé i del mal, però fora interessant de remarcar algunes paraules, que són recurrents en les seues cançons, en la seua poesia: aigua, mans, nosaltres, tu, jo, terra, vida, colors, homes, amic, pau, por, mare, el carrer blanc, Xàtiva…
En l’obra de Raimon, o en la seua vida (que segurament és el mateix) hi ha tres ciutats importants: Xàtiva,
Molt lluny,
en les butxaques d’uns pantalons
vells
que ma mare guardava
-ma mare ho guardava tot-,
he trobat
les nits que ens passàvem
caminant, amics,
pels carrers de Xàtiva.
Barcelona,
Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se’m torna el lloc d’un gris inútil ball.
i València,
Andreu, amic, torsimany de metalls
d’on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l’entrellat d’una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
He passejat per València, sol
on hi ha gent que m’estima molt
on hi ha gent que m’estima poc
on hi ha gent que no m’estima gens.
I, en l’obra de Raimon, hi ha els poetes, clàssics i contemporanis. Gràcies a Raimon, els nostres poetes clàssics (o, si més no, Ausiàs Marc), que estaven condemnats a ser una relíquia històrica oblidada o, com a molt, una referència erudita, són vius, coneguts i fins i tot inteŀligibles. Si fullegeu un llibre de Literatura del Batxillerat, quins poemes hi trobareu? Quins poemes hi trobareu? Els que ha musicat el Raimon. Quan aquells que no es caracteritzen precisament pel seu interès per la cultura medieval i renaixentista, ni molt menys encara per la seua simpatia cap a Raimon, però si pel seu gust per les obres faraòniques i per algun gran event mediàtic, construeixen un edifici singular al port de València el bategen com «Edifici Veles e vents». Si Raimon no haguera musicat Marc, podeu estar ben segurs que aquest edifici no portaria eixe nom.
Amigues i amics, l’any 2009, amb l’excusa dels 50 anys d’Al vent, les dues Universitats de València van homenatjar en Raimon. Aquest mateix mes, la Universitat d’Alacant l’investirà com a Doctor Honoris Causa. Quasi tots els materials que trobareu a l’exposició ens els han facilitat la Universitat de València i la Politècnica. En nom del Centre d’Estudis Locals vull transmetre’ls el nostre agraïment.
Jo, com Raimon, vaig estudiar a la Universitat de València entre els 17 i els 22 anys i, des d’aleshores, treballe cada dia a la Politècnica. Per això, com a ciutadà de l’Eliana i del País Valencià, com a universitari, i com a humil admirador del Raimon, avui em sent molt feliç.
Moltes gràcies
Robert Fuster
