3 de març de 2024

El valencià que em parlaven

Un dia, devia tindre uns catorze anys, vaig anar a la llibreria Maraguat, que era a la plaça del Caudillo (després, del País Valencià i ara, ai!, de l’Ajuntament) a la recerca d’una gramàtica valenciana. I m’hi vaig trobar la de Carles Salvador.

Després n’he llegit moltes altres, però és clar que aquella gramàtica va ser el primer pas cap a la normalització d’un valencianoparlant raonablement competent en castellà però analfabet en català.

Potser en algun altre moment en tornaré a parlar, però hui vull parlar una mica del valencià que em parlaren de menut (del valencià que es parlava al Cabanyal als anys seixanta i setanta).

És clar que apitxaven o que anomenaven lejia el lleixiu (probablement, perquè l’adquirien embotellat i eixe era el nom que llegien a l’etiqueta) o que queia la d intervocàlica. Però la meua àvia escurava els plats, rentava la roba, s’eixugava les mans, torcava la pols, fregava el piso… i, probablement, no llavava res.

Hui, a l’assignatura de llengua, els estudiants pateixen amb els pronoms febles. Ja en parlarem un altre dia, dels pronoms febles, però aquells hòmens i aquelles dones que m’ensenyaren a parlar, que no havien anat a escola més que per aprendre a llegir en castellà i a fer quatre sumes, els gastaven amb una facilitat, una naturalitat i una precisió que ja voldrien més d’un i més de dos filòlegs actuals.

Per exemple,

Si tens prou castanyes, dona-li’n alguna, a la teua germana. Però no li les dones totes, que tu també te n’has de menjar. Mira: li’n dones la mitat i, les altres, te les quedes per a tu.

Continuarà? (potser)

L’Eliana, 15 de gener de 2023

Una resposta a “El valencià que em parlaven

  1. El meu primer record sobre la discriminació de la meua llengua em ve del col·legi, els càstigs i fins i tot cops de palet que les professores ens imposaven per parlar en valencià quan elles ens ho havien prohibit terminantment (professores represaliades de la República).
    Com pot entendre un nen que no ha de parlar la llengua amb què es desperta de dia i amb què es fica al llit cada nit? Com parlar amb els meus germans amb una llengua diferent de la que vaig néixer I amb els que els vaig conéixer?, només puc dir que he tingut la sort que les meues dues famílies, paterna i materna, sempre ens han parlat en valencià. Ma tia a França mai va deixar de parlar valencià amb els seus fills i mai deixaren de parlar-la amb altres persones valencianes ací i allí… això és molt enriquidor i els honra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *