A vosaltres també us passa, que els errors lingüístics del vostre entorn més immediat us semblen raonablement admissibles, lògics i perdonables i, en canvi, els dels altres els trobeu absolutament inadmissibles, iŀlògics i imperdonables?
A mi em passa molt. Per exemple, trobe que dir aixina és perdonable, perquè em sembla una forma popular, ben arrelada, simpàtica. En canvi, la versió castellana (asín, asina) la trobe profundament vulgar, i quan sent dir a un català aixís o aixins (o allavòrens, llavonses…) se’m remena tot a l’estómac.
Ara, més enllà de la simpatia/antipatia que em puga induir el parlar dels meus veïns més pròxims/més llunyans, hi ha també una mena de lògica gramatical psicològica que fa que em semblen molt estranyes (fins i tot, absurdes) algunes solucions (dels altres parlars), com ara, la realització de la n subjacent en mots com ara camion: em sembla estranyíssim que algú diga això, en comptes de camió; moltes vegades són (probablement) castellanismes, com ara apagon. Però si un catalanoparlant creu que aquest mot és correcte, perquè no el pronuncia, com fem els valencians (si més no, els mitjouets com jo) apagó? Al capdavall, si adoptes una paraula forastera com a pròpia de la teua llengua, allò lògic és que la normalitzes: jo, de menut, deia tratxe, perquè apitxava. Ara intente (amb un èxit relatiu) evitar-ho, així que molt sovint se m’escapa un trage, quan vull dir vestit; però em sembla horrorós sentir traje, pronunciat a la castellana, amb un so inexistent en la meua llengua (quins temps aquells, quan Blasco Ibáñez deia que la gent anomenava quefe al terratinent).
Per cert, potser no ve del tot a tomb, però fa un parell de dies (un parell mallorquí) el professor Gabriel Bibiloni publicava aquest piulet:
Croissant. Quina és la pronunciació correcta? Consider que [kruˈzan] (GDLC, Wikipèdia) és incorrecte. La correcta és [kruəˈsan] (or.) o [kruaˈsan] (occ.) (GDLC, DNV, Wikipèdia). Ah, qualcú pronuncia la T?
No puc estar més d’acord: en valencià i, en general, en occidental cruassan. Cada vegada que sent crussan (o crusan) a TV3 se’m regira alguna cosa a la panxa. Entre altres coses, perquè, com que ja vaig tenint massa edat, soc dels que quan anavem a escola encara intentaven ensenyar-nos francès, així que, tot i que no en vaig aprendre massa, si més no, tinc clar com s’ha de dir croissant.
L’Eliana, 2 d’abril de
I tot això sense entrar en bestieses com els catalanets «sapiguer», «en aquí», «pudé» (per «potser»)… o l’orellut «madrina».
M’agraden molt les teues reflexions, amb aquesta em fas recordar quan anava a l’església, de menuda, i sentia, “amén quesús”, cosa que em deixava bocabadada,
Com diu el gran Botifarra, «La naranca nasse verde i el tiempo le da color. I al que nasse quelipolla no lo madura ni Dios».